Cultura del Bronx

A les cultures nord europees es premia la bona conducta,
s'educa als menuts amb els valors de solidaritat, respecte i civisme.
Al sud d'Europa però, no passa així,
si més no, els resultats són molt diferents.
Al nord, a Alemanya, si llences un paper a terra, per posar un exemple,
més enllà de patir per si l'autoritat et veu i et cau una multa,
has d'estar més preocupat perque un ciutadà no et vegi.
Allà et renyen (si, com quan tenies 3 anys) i ho fan
amb el convenciment d'intentar canviar la teva actitud,
posan-te en evidència públicament. I pobre de tu que repliquis!
Al sud, a casa nostra, per desgràcia tenim una altra cultura,
la del passotisme. Però si a sobre, tens el dia lúcid i t'atreveixes
a cridar l'atenció a algú per haver fet quelcom incívic o imprudent,
encara estàs exposat a que l'individu en qüestió se t'encari
i et digui de tot menys bonic. És la cultura del Bronx, de la llei del més fort,
del que faig el que em surt dels collons, i ai de tu si em dius res!
Ens volem enmirallar amb les cultures nòrdiques
i estem a anys llum d'elles. Si, som Europeus, però no estem a l'alçada.
Mentre el nostre comportament com a comunitat tingui per bandera l'incivisme,
la falta de respecte pel nostre entorn, per la ciutat, pels nostres veïns...
continuarem sent un país de segona.
Europeu si, però de segona. 

No, jo no el vaig veure...

Es veu que ahir es va celebrar un debat
electoral entre el PSOE i el PP.
Un debat que pel que diuen, ha costat
(ENS HA COSTAT) una pasta...
Amb la que està caient...!
Com podeu imaginar, jo no el vaig veure.
No volia perdre el temps en escoltar
al senyor Rubaljoy, no m'interessa
gens ni mica el que puguin dir.
Ni PP ni PSOE ens solucionaran res.
Variant el sentit d'una frase coneguda,
són els mateixos gossos amb diferent collar.
I què fan els partits catalans?
CiU amb Duran y Lérida al capdavant
creieu que farà quelcom per defensar
els drets de Catalunya? I què dir del PSC?
Completament desapareguts. Si, si... desapareguts.
Del PSC ja no en queda res,
amb la Ministra de Defensa al capdavant,
només defensaran el "socialisme"
des del PSOE més espanyolista.
Al PPC no cal que dediqui una sola paraula més.
I dels independentistes què?
Paradoxament, els que criden i fan soroll
en favor de la unitat, a favor de la independència,
són els que ara estan fent campanya
perquè la ciutadania voti en blanc,
que voti nul o que simplement, no vagi a votar.
Senyores i senyors, només hi ha una sortida de la crisi,
i aquesta passa per l'autodeterminació del poble català.
I per assolir això només hi ha un camí,
la unitat del poble per treballar per la independència.
I qui lidera aquest camí? ERC+RCAT+CatalunyaSi!
Cada dia és més clar on és la unitat independentista,
on son les persones que vetllaran i lluitaran
perquè Catalunya sigui un nou estat europeu.
Jo ho tinc molt clar: el 20-N #joBosch.

Gora Euskal Herria! Agur ETA!

No hi havia millor manera de retornar
a l'activitat d'aquest bloc.
Avui, el dia després de l'anunci de la
banda terrorista ETA a deixar la lluita armada,
inicio aquesta segona temporada
amb una nova tassa especialment triada per a
l'ocasió, com no podia ser d'una altra manera,
i que de manera excepcional substituïrà
a la que utilitzo des de l'inici del bloc.
Que aquest nou escenari que estem encetant
serveixi per dialogar, consensuar i
definitivament, poder donar l'oportunitat
de decidir dels pobles que tants
i tants anys han estat oprimits pels
estats espanyol i francès.
Pas a pas, dia a dia, seguim caminant
cap a la independència.
Agur ETA!
Gora Euskal Herria!
Visca Catalunya!

PD: Gràcies E&N per la tassa ;)

I 15...!!!

Què important és una xifra per tota una ciutat...
Petits detalls que podrien passar desaparcebuts
si no fós per la importància que prenen
quan la massa popular se'ls fa seus
i se'n fa ferma admiradora i devota.
Avui una ciutat ballarà, cantarà, saltarà al
voltant d'aquest número; d'una tonada, el bequetero
i d'uns gegants, la familia Robafaves.
Només és un punt d'inici d'uns dies plens de tradició,
cultura, esbarjo i alegria. Uns dies que
de ben segur també tindràn el seu petit detall
que fa de la festa única i especial.
La tradició es barreja amb la modernitat,
fent un còctel explosiu i enfrescador.
La cultura és la nostra ensenya d'identitat,
si la perdem no serem ningú,
perdrem les nostres arrels.
No podem deixar-la de banda, no podem
retallar-la ni des dels ajuntaments, ni des de
les institucions nacionals.
És per això de la importància de
la seva preservació i de la seva recuperació.
És per això que vull felicitar a totes les persones,
colles, agrupacions, entitats i grups folklòrics,
que treballen dia a dia, any a any, perquè
la nostra cultura popular no defalli mai.
I tanmateix animo a totes aquelles persones
que tinguin sensibilitat per la nostra identitat,
per la nostra cultura, a participar-hi
activament i fer-la més gran.
Bastoners, diables, bèsties de foc,
sardanes, balls de gitanes, gegants,
trabucaires, àligues, lleons, dracs,
mulasses i bestiari divers... tant és, tots sumem.
Com mataroní i santero que sóc, us vull desitjar,
mataronins i mataronines, capgrossos d'arreu,
que tingueu unes Santes genials!
GLÒRIA A LES SANTES!!!!

Independence Day

No, avui no parlaré de cinema de ciència ficció,
parlaré de realitat, la nostra realitat.
Avui, 4 de juliol, els Estats Units d'Amèrica
celebren el Dia de la Independència,
commemorant aquell 4 de juliol de 1776,
quan es signà la Declaració d'Independència i així,
separar-se definitivament de l'imperi Britànic.
Catalunya fa 3 segles que està submisa,
i fa 3 segles que el poble català lluita
per retrobar la llibertat.
Diverses estadístiques, estudis, mitjans, etc. diuen
que cada dia estem més aprop de la independència.
Què ens cal llavors per fer la passa endavant i
signar la nostra Declaració d'Independència?
Cada dia hi ha més massa social que veuria bé
la independència de Catalunya, ja sigui
per raons culturals, ideològiques, històriques i,
la raó que cada cop pren més força, l'econòmica.
Només cal que ens posem d'acord per anar a una,
tant les persones que dia a dia sortim al carrer
i treballa per tirar endavant el país,
com la classe política,
que últimament sembla que està força perduda...
Només hi ha una camí, una direcció,
i tots i totes ho sabem,
independència significa sortir de la crisi.
I doncs, a què esperem?
Tant de bo, ben aviat, Catalunya també pugui
celebrar el seu Dia de la Independència.

De polítics, Raholes i bons tios

Ahir vaig tenir l'oportunitat de llegir una perla
de la Rahola en un mitjà de comunicació.
La Rahola deia "Oriol Junqueras és tan bon tio 
que li anirà molt malament a ERC".
Sembla ser que ser "bon tio" no s'estila en el
món polític. Tanmateix, ser bon polític tampoc.
Però més lluny de valorar si un "bon tio" pot
triomfar en política, i més concretament a ERC,
com diu la Rahola, crec que el que ens hauriem
de preocupar és per la manca de "bons tios (i ties)"
en política. Que no ens preocupi que un "bon tio"
lideri ERC. Ens ha de preocupar el cercar
més "bons tios (i ties)" perquè li facin costat i
treballin per fer d'ERC i de la classe política catalana,
un exemple de "bons tius (i ties)", i un exemple de
bons polítics. En la situació actual de desengany
social amb la classe política, és imprescindible que
els "bons tios (i ties)" passin a primera
línia política i treballin amb el seu talent,
tant amb el cor com amb el cap.
ERC necessita més "bons tios (i ties)".
ERC necessita Junqueras, Catalunya també.

D'indignes, indignats, i hooligans organitzats

En els darrers dies estem veient moviments
socials, d'indignats, que demanen més dignitat
a uns suposats indignes. Aquest fet
el podem enmarcar en diverses realitats,
a nivell local, nacional, mundial.
Però què passa quan els indignats
es transformen en indignes?
La dignitat es medeix amb el nivell
de hooliganisme dels indignats?
Jo estic indignat, amb moltes coses de la vida,
però no per això em permeto la llicència de
fer el hooligan, perquè tot s'hi val quan
es tracta de defensar la dignitat.
Darrerament estic indignat amb els indignats,
perquè han sobrepassat els límits de la legalitat,
ja sigui mostrant banderes anticonstitucionals,
com agredint als representants polítics.
No pretenc ser defensor ni dels indignats,
ni dels indignes. Jo se quina és la meva realitat,
i aquesta la puc defensar fins la mort,
amb dignitat, però la dels altres no,
perquè estic desinformat, com la majoria
d'indignes, com la majoria d'indignats.
Aquí rau el problema de tot plegat, la informació.
Estem bombardejats d'informació, però el problema
no és la quantitat sinó la qualitat de la que rebem.
No creieu que si els indignats i els indignes
seiéssin al voltant d'una taula i exposséssin
els seus respectius punts de vista, no treuriem
una informació realista, clara i contrastada?
No es pot parlar ni actuar des de la ignoràcia,
com a mínim, amb dignitat.

Que ve el llop!

Recordo aquell conte que tenia quan era petit
del pastor mentider, el pastor que cridava dia si,
dia també: "Que ve el llop! Que ve el llop!".
Però no venia mai. Fins el dia que va aparèixer i
llavors quan va demanar auxili, ningú li va fer cas.
El llop es va cruspir el seu ramat.
Aquest conte el podem extrapolar a la vida real,
tot i que hi ha llops i llops.
Hi ha llops que són autèntics depredadors,
però no se n'amaguen. Per altra banda,
hi ha llops que es disfressen de xais
per passar per bons i fotre mossegada
quan menys t'ho esperes i cruspir-se el teu ramat.
Per mi, sincerament, aquests darrers
són els llops que em fan por,
els que no et venen de cara,
sinó que t'enganyen i t'ataquen per l'esquena.
De llops mentiders i desfressats en coneixem molts,
dels altres també, però els primers demostren que
per aconseguir els seu obscur objectiu
(menjar-se el ramat), són capaços d'enganyar,
manipular, fer estratègies extranyes per aconseguir-ho.
Jo penso que més val tenir un llop vigilat,
per dolent que sigui, i veure'l venir,
que no pas una camada disfressada de xais,
que es barregin entre el ramat, sabent que
a la mínima que puguin se l'acabaran cruspint.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat,
aquest conte s'ha acabat (o no).

De tomàquets, toreros i marmotes...

Per qui no ho sàpiga, estic completament
en contra de la tortura animal,
i en conseqüència dels toros.
Bé, dels toros literalment no,
em sembla un animal extraordinari,
volia dir, que estic en contra de la "festa"
de la que volen que en sigui protagonista.
I compte, que també em refereixo a les
curses de braus, toros embolats, correbous, etc.
Que per ser festes catalanes no vol dir
que quedin fora del meu judici. Dit això,
imagino que ja sabreu què en penso dels toreros.
En les darreres setmanes estem visquent
un culebrot on el torero, i no el toro, n'és
el protagonista. Avui, ahir, la setmana passada,
fa un munt de dies, ens recorden un accident,
el del torero. El tomàquet està invaïnt la TV,
fins i tot els espais informatius que crèiem seriosos.
Però sense anar més lluny, en el 2008, hi va
haver més de 2100 víctimes mortals a les carreteres
de l'estat espanyol, víctimes anònimes,
com ho era la víctima del torero.
Però s'entesten en mostrar el dolor de la familia,
s'entesten en fer d'una desgràcia un espectacle,
s'entesten en fer-los famosos si o si.
Una doble desgràcia, perdre un ésser estimat
i haver-se topat amb un torero famós.
DEIXEU-LOS EN PAU COLLONS!
Cada dia el mateix, cada matí la mateixa història,
cada tarda igual... No se si l'haureu vist,
però això ja em comença a sonar a
aquella pel·lícula tant repetitiva
titulada "El dia de la marmota".
Quan deixaran aquesta espiral tomaquera?
Quan deixaran de fer negoci amb les desgràcies
alienes? Fins quan hi haurà tomàquet?
Em fan fàstic.

cogombres VS frankfurts

Cogombre's Wars (o com liar-la parda
sense saber què carai passa...).
A mi m'encanten els cogombres,
i els frankfurts, extranya i
contradictòria parella gastronòmica.
L'un, sa, saludable, vegetal...
L'altre greixós, oliós i tremendament bo.
Arran de la polèmica creada al voltant
dels cogombres andalusos,
em va venir al cap una imatge extranya,
divertida per un costat,
però preocupant per l'altra.
Us imagineu en ZP i la Merkel,
l'un armat amb un cogombre
i l'altra amb un frankfurt,
com si d'espases làser es tractéssin,
lluitant aferrissadament com un
Cavaller Jedi i un soldat de l'Imperi,
a l'estil Star Wars?
La part preocupant però és que,
amb la que està caient, tal i com està el món,
el que patim tots els ciutadans d'aquests
dos "líders" (ho deixarem entre cometes),
que es munti un sidral com el que hem vist
els darrers dies, a causa d'uns cogombres que
finalment s'ha demostrat que són innocents
i gens perillosos per la salut
(cosa que no podriem dir si ens fotem
fins les celles dels benerats frankfurts),
només hi trobo una raó de ser i que confirma la teoria
de que estem governats per absoluts inútils:
intentar desviar l'atenció cap a una guerra
absurda entre objectes fàl·lics i així
continuar donant pel... sac, uns quants dies més,
en comptes de buscar solucions reals
a la gravíssima situació que estem vivint.
Ja em perdonareu el totxo,
demà intentaré no pensar-hi tant,
però algú ho havia de dir!

Els 4 reis de la baralla

Com si d'una baralla de cartes es tractés
(i baralla, en alguns casos, literalment),
l'actualitat ens porta una sèrie de personatges que,
per raons molt diverses, es converteixen en
els reis de la nostra vida quotidiana.
Aquí deixo els meus 4 reis, tot i que cadascú pot
fer-li totes les combinacions i varietats que vulgui:
REI D'ORS: Juan Carlos I (sobren explicacions),
REI D'ESPASES: Mourinho (perquè s'ha carregat
el cap de Valdano a cop d'espasa),
REI DE COPES: F.C. Barcelona
(perquè estem vivint la millor dècada del Club
en totes les seves diversitats esportives), i final-
ment, el REI DE BASTOS: el Conseller Felip Puig
(perquè actua a base de garrotades,
com si de la seva imitació polonesa es tractés).

Gràcies equip! SEMPRE **FCB**

L'esport ens ha donat una nova lliçó.
El Barça ha tornat a demostrar que amb esforç,
companyerisme, humilitat i treball en equip,
es poden aconseguir els objectius somiats,
per difícils que semblin.
Ja es podrien traslladar aquests valors per
aconseguir altres objectius fora de l'àmbit esportiu.
Hem d'aprendre tant d'en Pep i el seu equip...
GRÀCIES NOIS! SOU ELS PUTOS AMOS!!!
SEMPRE FCB! (**FCB**)

Jo si, tu NO!

Se'm fa molt difícil pensar que un partit
que ha pactat en moltes institucions per governar-les
(algunes d'elles tot i no ser la força més votada),
ara vulgui deslegitimar uns possibles pactes
(a hores d'ara encara per veure...) que farien que
la força més votada no prengui possessió del govern.
Senyors i senyores, no deslegitimin la voluntat
de les majories. No matin segles de democràcia.
No prohibeixin allò que vostès ja han fet.
És el joc del "jo si, tu NO!".

Reflexions d'un dissabte al matí

Com mana la tradició, reflexionant
(com si no ho féssim cada dia...)
el dia abans de les eleccions.
Jo ho tinc molt clar.

Amb M de nervis

Per 1 cèntim d'euro, accions que venen
provocades per un exès de nervis.
Amb la M.

SLQH us trobarem a faltar

Es carreguen el bon i sa humor.
Com diu el bon amic Mou: POQUÈ?
POQUÈ???? NO ENTIENDO POQUÈ!
DEP.

Companys, companyes, la lluita continua!

Recordant la trinca

Recordant amb enyor a La Trinca (la original).
I amb aquesta Lliga, ja en van 3 de seguides!
Sempre FCB! Gràcies Pep! Gràcies equip!

-1.450 milions d'€...

T'estimo, t'estime, t'estim

Avui fa 12 anys que estem junts.
I saps què? T'estimo molt, molt i molt!