Que ve el llop!

Recordo aquell conte que tenia quan era petit
del pastor mentider, el pastor que cridava dia si,
dia també: "Que ve el llop! Que ve el llop!".
Però no venia mai. Fins el dia que va aparèixer i
llavors quan va demanar auxili, ningú li va fer cas.
El llop es va cruspir el seu ramat.
Aquest conte el podem extrapolar a la vida real,
tot i que hi ha llops i llops.
Hi ha llops que són autèntics depredadors,
però no se n'amaguen. Per altra banda,
hi ha llops que es disfressen de xais
per passar per bons i fotre mossegada
quan menys t'ho esperes i cruspir-se el teu ramat.
Per mi, sincerament, aquests darrers
són els llops que em fan por,
els que no et venen de cara,
sinó que t'enganyen i t'ataquen per l'esquena.
De llops mentiders i desfressats en coneixem molts,
dels altres també, però els primers demostren que
per aconseguir els seu obscur objectiu
(menjar-se el ramat), són capaços d'enganyar,
manipular, fer estratègies extranyes per aconseguir-ho.
Jo penso que més val tenir un llop vigilat,
per dolent que sigui, i veure'l venir,
que no pas una camada disfressada de xais,
que es barregin entre el ramat, sabent que
a la mínima que puguin se l'acabaran cruspint.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat,
aquest conte s'ha acabat (o no).

De tomàquets, toreros i marmotes...

Per qui no ho sàpiga, estic completament
en contra de la tortura animal,
i en conseqüència dels toros.
Bé, dels toros literalment no,
em sembla un animal extraordinari,
volia dir, que estic en contra de la "festa"
de la que volen que en sigui protagonista.
I compte, que també em refereixo a les
curses de braus, toros embolats, correbous, etc.
Que per ser festes catalanes no vol dir
que quedin fora del meu judici. Dit això,
imagino que ja sabreu què en penso dels toreros.
En les darreres setmanes estem visquent
un culebrot on el torero, i no el toro, n'és
el protagonista. Avui, ahir, la setmana passada,
fa un munt de dies, ens recorden un accident,
el del torero. El tomàquet està invaïnt la TV,
fins i tot els espais informatius que crèiem seriosos.
Però sense anar més lluny, en el 2008, hi va
haver més de 2100 víctimes mortals a les carreteres
de l'estat espanyol, víctimes anònimes,
com ho era la víctima del torero.
Però s'entesten en mostrar el dolor de la familia,
s'entesten en fer d'una desgràcia un espectacle,
s'entesten en fer-los famosos si o si.
Una doble desgràcia, perdre un ésser estimat
i haver-se topat amb un torero famós.
DEIXEU-LOS EN PAU COLLONS!
Cada dia el mateix, cada matí la mateixa història,
cada tarda igual... No se si l'haureu vist,
però això ja em comença a sonar a
aquella pel·lícula tant repetitiva
titulada "El dia de la marmota".
Quan deixaran aquesta espiral tomaquera?
Quan deixaran de fer negoci amb les desgràcies
alienes? Fins quan hi haurà tomàquet?
Em fan fàstic.

cogombres VS frankfurts

Cogombre's Wars (o com liar-la parda
sense saber què carai passa...).
A mi m'encanten els cogombres,
i els frankfurts, extranya i
contradictòria parella gastronòmica.
L'un, sa, saludable, vegetal...
L'altre greixós, oliós i tremendament bo.
Arran de la polèmica creada al voltant
dels cogombres andalusos,
em va venir al cap una imatge extranya,
divertida per un costat,
però preocupant per l'altra.
Us imagineu en ZP i la Merkel,
l'un armat amb un cogombre
i l'altra amb un frankfurt,
com si d'espases làser es tractéssin,
lluitant aferrissadament com un
Cavaller Jedi i un soldat de l'Imperi,
a l'estil Star Wars?
La part preocupant però és que,
amb la que està caient, tal i com està el món,
el que patim tots els ciutadans d'aquests
dos "líders" (ho deixarem entre cometes),
que es munti un sidral com el que hem vist
els darrers dies, a causa d'uns cogombres que
finalment s'ha demostrat que són innocents
i gens perillosos per la salut
(cosa que no podriem dir si ens fotem
fins les celles dels benerats frankfurts),
només hi trobo una raó de ser i que confirma la teoria
de que estem governats per absoluts inútils:
intentar desviar l'atenció cap a una guerra
absurda entre objectes fàl·lics i així
continuar donant pel... sac, uns quants dies més,
en comptes de buscar solucions reals
a la gravíssima situació que estem vivint.
Ja em perdonareu el totxo,
demà intentaré no pensar-hi tant,
però algú ho havia de dir!

Els 4 reis de la baralla

Com si d'una baralla de cartes es tractés
(i baralla, en alguns casos, literalment),
l'actualitat ens porta una sèrie de personatges que,
per raons molt diverses, es converteixen en
els reis de la nostra vida quotidiana.
Aquí deixo els meus 4 reis, tot i que cadascú pot
fer-li totes les combinacions i varietats que vulgui:
REI D'ORS: Juan Carlos I (sobren explicacions),
REI D'ESPASES: Mourinho (perquè s'ha carregat
el cap de Valdano a cop d'espasa),
REI DE COPES: F.C. Barcelona
(perquè estem vivint la millor dècada del Club
en totes les seves diversitats esportives), i final-
ment, el REI DE BASTOS: el Conseller Felip Puig
(perquè actua a base de garrotades,
com si de la seva imitació polonesa es tractés).

Gràcies equip! SEMPRE **FCB**

L'esport ens ha donat una nova lliçó.
El Barça ha tornat a demostrar que amb esforç,
companyerisme, humilitat i treball en equip,
es poden aconseguir els objectius somiats,
per difícils que semblin.
Ja es podrien traslladar aquests valors per
aconseguir altres objectius fora de l'àmbit esportiu.
Hem d'aprendre tant d'en Pep i el seu equip...
GRÀCIES NOIS! SOU ELS PUTOS AMOS!!!
SEMPRE FCB! (**FCB**)

Jo si, tu NO!

Se'm fa molt difícil pensar que un partit
que ha pactat en moltes institucions per governar-les
(algunes d'elles tot i no ser la força més votada),
ara vulgui deslegitimar uns possibles pactes
(a hores d'ara encara per veure...) que farien que
la força més votada no prengui possessió del govern.
Senyors i senyores, no deslegitimin la voluntat
de les majories. No matin segles de democràcia.
No prohibeixin allò que vostès ja han fet.
És el joc del "jo si, tu NO!".

Reflexions d'un dissabte al matí

Com mana la tradició, reflexionant
(com si no ho féssim cada dia...)
el dia abans de les eleccions.
Jo ho tinc molt clar.